L’Ajuntament de Llíria ha acordat distingir el 2009 com Any Silvestre d’Edeta, atés que enguany acomplirà 100 anys aquest venerable escultor que és també, en paraules de Rafael Prats Rivelles, el «degà dels artistes valencians en actiu». Silvestre d’Edeta va nàixer a la capital del Camp de Túria quan es realitzava a València l’Exposició Regional Valenciana de 1909, de la qual es celebra igualment enguany el centenari. Al llarg de la vida a Silvestre no li han faltat ni premis ni reconeixements, però ell sempre ha mantingut el perfil admirable d’una persona senzilla i afable que ha fet del treball i l’afany de perfecció unes constants vitals. L’any 1981 l’escultor va ser anomenat Fill Predilecte de Llíria, i jo vaig tenir l’honor d’instruir aquell expedient. Fou una preciosa oportunitat per indagar sobre la trajectòria humana i professional de l’artista. D’ací derivà el meu llibre L’escultor Silvestre d’Edeta i el país del seu temps, publicat per l’editorial Fernando Torres. Tota biografia provoca sempre un gran interés humà, més encara si es tracta d’una persona procedent d’una classe social humil que aplega a assolir un gran prestigi en el món de l’art. Fill d’un ferroviari que va haver d’emigrar a França el 1917. Un xiquet que es va criar pels carrers del seu poble i es va educar entre l’escola i el camp. Fins l’any 1925 en què entrà a treballar al taller de marbre d’un oncle seu de València, dedicat a l’escultura funerària i decorativa, i alhora començà classes de dibuix a l’Escola del Gremi de Mestres Fusters. La València d’aleshores es trobava en plena transformació i oferia una imatge de gran dinamisme a un jove que venia de l’àmbit rural. En 1930 Silvestre entrà a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles i s’impregnà de l’ambient progressista i creador que hi va trobar, liderat per figures com Josep Renau, Antoni Ballester i Vicent Beltran, que eren, junt amb altres, l’avantguarda artística valenciana del moment. Inicià el seu quefer professional encara durant la República, però vingué la guerra i després patí tres anys de presó franquista. Tornà a l’activitat artística en 1942 i a partir dels anys cinquanta aconseguí ja tota una sèrie de premis i reconeixements que anaren configurant un riquíssim currículum fins al present. De la seua interessant obra artística hi ha mostres a distints llocs (per exemple, la font d’homenatge al riu Túria a la plaça de la Mare de Déu de València, o el grup escultòric la lliçó a la plaça d’Adrià de Barcelona), però sobretot hi ha el seu museu a la ciutat de Llíria, en un preciós edifici del segle XV, davant l’església de la Sang. Silvestre d’Edeta, catedràtic de Talla Escultòrica de l’Escola Superior de Belles Arts i membre de la Reial Acadèmia de Sant Carles de València, està a punt de fer cent anys. El vaig veure fa poc a la parada de l’autobús i el trobí bé, la mirada il·lusionada i viva la ment. Em digué que li havien posat un marcapassos, i que quan preguntà al metge com el veia, li va dir: «Amic Silvestre, vosté vol saber massa». De sobte pensí en aquestes paraules d’André Maurois: «L’art d’envellir és l’art de conservar alguna esperança».

Josep Maria Jordan Galduf és catedràtic d’Economia Aplicada. Universitat de València.

En agrair-los l’honor que avui em concedeixen, mire de comprendre per què em sent tan profundament honrat. I trobe que en sé la raó. Va més enllà del prestigi públic d’aquesta gran universitat. Té a veure amb el fet que la universitat és part d’un gran projecte acadèmic internacional, d’una gran empresa que no coneix fronteres i que parla l’idioma de la veritat, malgrat expressar-se en llengües diferents. La varietat concreta de veritat que a mi en concerneix és la veritat científica, i és d’això que avui els en vull parlar. 

Què és això que anomenem ciència? El gran científic de la medicina Peter Medawar en deia l’«art del que és soluble», i T. H. Huxley, «sentit comú organitzat». Tanmateix, per a Lewis Wolpert –un altre biòleg distingit– és una cosa tan antiintuïtiva que seria quasi el contrari del sentit comú. La meua pròpia definició és l’«estudi del que és vertader sobre el món real», i posaria l’èmfasi en els mètodes i en l’actitud de la ciència més que en el cos actual de coneixements, sempre subjecte a revisió.

Però, sens dubte, algú dirà que són molts els camins que ens porten a la veritat. La ciència tan sols és un d’aquests camins. Hi ha diferents i importants tipus de veritat que la ciència no pot abordar. Estic d’acord que cap experiment no pot establir, posem per cas, allò que està bé i allò que està malament, ni tampoc ratificar un judici estètic. Tanmateix, trobe que les limitacions de la ciència han estat exagerades.

Se sol dir: «La ciència explica el com de les coses, però es manté en silenci en allò que es refereix al perquè». Hi ha qui afirma: «La ciència dóna resposta a preguntes immediates, però les preguntes fonamentalsqueden fora del seu abast». O: «Hi ha assumptes que són massacomplicats per a la ciència i per tant s’han d’estudiar d’una altra manera».

I jo em pregunte: «De quina altra manera?». Si hi ha res que siga massa complicat per a la ciència... Què ens pot fer pensar que qualsevol altra disciplina reeixirà allà on aquesta va fallar? Podria argumentar que la ciència és capaç de donar resposta a quasi tot –si no a tot– el que la gent considera qüestions fonamentals o a les preguntes del tipus «per què...?». I si hi ha qüestions fonamentals a les quals no pot respondre la ciència, aleshores –sospite jo– aquestes qüestions no poden tindre cap resposta. La raó per la qual em vaig dedicar a la ciència, per la qual continue ací, i que és la inspiració dels meus llibres, és precisament que la ciència sí que respon a les qüestions fonamentals. Em sembla vertaderament trist que hi haja tan poca gent que sàpia que ara podem donar respostes directes i fàcils de comprendre a preguntes fonamentals com ara per què existim?, per a què serveix la vida? Hi ha altres preguntes profundes per a les qualsencara no tenim resposta, preguntes sobre la consciència, per exemple. Però si tenen resposta, la ciència la trobarà.  

De petit vaig conèixer un gran músic que tocava el fagot. Deia que l’únic idioma vertaderament internacional era la música. Si reuneixes un australià, un hongarès, un japonès i un espanyol que no sàpien parlar l’idioma dels altres, es miraran sense poder intercanviar cap paraula. Però si foren els components d’un quartet de corda, amb la partitura apropiada es comunicarien entre ells en harmonia i perfecta coordinació. La música és un llenguatge internacional.

Comuniquem la ciència utilitzant llenguatges particulars: anglès, espanyol, francès o japonès, per exemple. Però a un nivell més profund, la ciència és fins i tot més internacional que la música. No podem distingir entre ciència japonesa i ciència britànica, però sí que podem parlar de música japonesa. Els científics miren a l’univers, i l’univers és el mateix siga quina siga la cultura.

O almenys això és el que jo vull remarcar. Sembla que ara és moda proclamar el contrari. Als corredors acadèmics se senten veus que parlen sobre «relativisme». No es confonguen. Això no té res a veure amb Einstein. Aquesta idea no procedeix de l’inigualable mestre de l’intel·lecte, sinó de l’extrem contrari de l’espectre de la intel·ligència, d’individus que es fan dir «relativistes culturals».

Sentim a dir que la ciència no és un camí privilegiat cap a la veritat, sinó solament el producte d’una determinada cultura, blanca, occidental i masculina. La visió científica de l’univers no és més digna de respecte que la cosmologia d’una tribu de l’interior de Nova Guinea. No existeix la veritat, sinó creences culturals, i totes les creences culturals són igualment vàlides. Hi ha una versió literària d’aquest concepte: tots els «textos» tenen el mateix mèrit literari. Així doncs, El Quixot no seria més mereixedor d’atenció acadèmica que «Los Hombres de Paco».

Deixe, doncs, als meus amics literats la tasca de lluitar pel lloc que sense cap mena de dubte han d’ocupar. Tornant a la ciència, als relativistes culturals que avui puga haver-hi ací presents, jo simplement els suggeriria que la pròxima vegada que hagen d’assistir a un congrés internacional on es reunisquen crítics del seu mateix parer, que viatgen a bord d’una catifa màgica en comptes d’un Boeing 747. I que quan hagen de combatre una malaltia mortal, que visiten un xaman o un endeví en comptes d’anar a cal metge. El Golden Gate no s’enderroca perquè uns quants enginyers, amb formació científica, van fer bé els càlculs. Qualsevol altra mena d’enginyeria no hi hauria servit. Si vols que alguna cosa funcione, la ciència funciona.

Però atès que la ciència és útil, correm el perill de pensar que la ciència ésnomés això, una cosa útil. Aquest aspecte pràctic de la ciència ha contribuït a danyar la seua reputació i influència. És fàcil d’entendre per què són captats els científics intel·ligents per a llocs on es trau partit dels seus útils coneixements, amb la conseqüència que a la fi els llestos no científics fan l’única cosa que queda, és a dir, «tallar el bacallà». La seua formació no científica no els fa necessàriament més aptes per a la gestió que els científics. Tanmateix, aquest non sequitur gaudeix d’una acceptació aclaparadora i té efectes predictibles sobre la salut industrial de diferents països.

Una altra conseqüència és que científics molt valuosos són allunyats de l’honorable exercici de l’activitat docent. Un cercle viciós –en què com més va menys infants brillants trien l’itinerari científic– alimenta la danyosa llegenda segons la qual l’ensenyament científic ens fa menys enginyosos, menys aguts en converses i escrits, i pitjors oradors. Alguna vegada he sentit col·legues de formació clàssica o literària parlar de ciència d’una manera més interessant que alguns científics. Però no he associat mai aquest fet a la seua formació no científica. Al contrari, la meua reacció ha estat: «Si poden expressar-se de forma tan intel·ligent sense conèixer cap ciència, fins on arribarien en el cas oposat!».

Una cosa semblant es podria dir sobre la poca bona música o el bon art que la ciència ha inspirat. Sí. La Passió segons sant Mateu és una peça musical impressionant. Imaginem, doncs, quins cims podria haver conquerit Bach si li hagueren encarregat compondre un oratori sobre el tema de l’evolució o sobre la Via Làctia. Per cert, no obliden mai que el més important en qualsevol investigació científica o matemàtica és el salt a la conjectura, la inspiració creativa o, fins i tot, estètica, que deu més a l’art que a la freda lògica.

El cel és sens dubte imponent. Qui pot mirar la Via Làctia –que Carl Sagan va anomenar «l’espina dorsal de la nit»– sense sentir un calfred, un pessigolleig que li recórrega l’esquena? Tornaré a citar Carl Sagan, aquesta vegada amb unes paraules del llibre El món i els seus dimonis: «No explicar la ciència em sembla pervers. Quan un s’enamora, vol explicar-ho al món. Aquest llibre és una declaració personal que reflecteix la relació d’amor que he mantingut tota la vida amb la ciència».

A aquells que estimen el llenguatge, a aquells que desitgen escriure bona literatura a més de llegir-la, els propose la ciència com a vehicle fonamental per a una escriptura de qualitat. Quin tema podria ser més noble que l’univers, el seu origen puntual i instantani i la seua expansió majestuosa, la immensitat del temps i de l’espai, la complexitat aparentment improvisada però profunda, l’evolució de la vida?

Un  dels nostres físics més capdavanters, Stephen Hawking, va aconseguir expressar les profunditats de la seua disciplina en un simple llibre. Unbest-seller llegendari sobre un tema destacat, potser el tema més profund que mai no ha abordat cap llibre. Però dels vuit milions de persones que van comprar el llibre, coneixen vostès algú que l’haja llegit sencer? No n’hi ha prou d’eliminar totes les equacions matemàtiques (no hauria de ser necessari, en tot cas). També cal estimar els recursos del llenguatge i saber com utilitzar-los. Com Peter Medawar, o Peter Atkins, que comença el seu llibre La creació amb aquesta evocadora cadència:

Els propose un llarg viatge. Un viatge de comprensió que ens duga als límits de l’espai, del temps i de l’enteniment. En aquest viatge argumentaré que no hi ha res que no puga ser entès, res que no puga ser explicat, i que tot és extraordinàriament simple.

El llibre acaba amb aquesta inspirada frase: «Comprendre és desplaçar-se a l’altra banda de la Terra, com fa el sol a l’alba». Efectivament. Necessitem els científics perquè són coneixedors de fets útils i perquè poden avaluar l’evidència. Però, sobretot, els necessitem perquè aquesta frase arribe a convertir-se en realitat. Richard Dawkins

[agafat íntegre del bloc de Vicent i Galduf]

25 d'anys d'Escola d'Estiu al País Valencià

Quan el 1962, gràcies a un article de la revista "El Correu de la Unesco", vaig decidir d'anar a un camp de treball del Servei Civil Internacional, no pensava que el viatge influiria tant en el meu futur de mestre d'escola. En aquell camp, situat a la vall d'Aulus (Arieja), al bell mig del Pirineu, una mestra francesa em va parlar de Celestin Freinet, un mestre que volia canviar l'escola des de l'escola mateixa. Però, no estava sol. Molts mestres s'havien aplegat al seu voltant i formaven l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna. L'estiu següent vaig anar a Andorra, a l'aplec que organitzaven un grup de mestres del Rosselló, que ja pertanyien a l'Institut. Hi vaig descobrir una trama de tècniques, actituds i idees per a fer un altre model d'escola, i especialment allò que després havia d'ésser el fil conductor d'aquests mestres: la unió de la teoria i la pràctica. Aquells mestres cooperatius parlaven en les aules de la realitat, dels seus alumnes i de les tècniques que utilitzaven, i a poc a poc conformaven una teoria educativa. La reflexió col·lectiva d'un grup d'educadors és una de les activitats més ambicioses de la nostra professió i una de les eines més eficaces per a transformar veritablement l'ensenyament. Partint de la realitat, els mestres cooperatius aplicaven unes tècniques, després teoritzaven sobre els resultats i els projectaven en la pràctica de l'aula. Aquesta fou i és la millor forma que vam descobrir de participar en la investigació educativa i de practicar-la, en la mesura que ens ajuda a progressar en el nostre treball a l'aula, compartit amb els altres companys i amb els alumnes. Com diu Verma i Beard (1981), "La investigació educativa és una de les formes efectives perquè l'educador realitze l'activitat que li és pròpia, és a dir, la d'ensenyar". Aquesta forma de treball, de renovació de l'escola, trobà, els anys seixanta, el seu lloc entre nosaltres, una colla de mestres que havíem coincidit en els cursos de valencià de la Societat "lo Rat-Penat " de València. Llavors vam crear una secció de pedagogia que fou el caliu de la renovació educativa al nostre país i un referent per a l'escola valenciana, per a nosaltres i per a alguns altres mestres, alumnes i pares. Així és com vam aprendre coses sobre el valor del treball cooperatiu dels mestres, tant per avançar en la nostra pròpia formació com en la dels nostres alumnes. També vam descobrir que la reflexió col·lectiva dels educadors és una de les eines que tenim per a avançar i progressar en la pràctica diària de l'aula. Algunes vegades, parlant d'aquesta pràctica dels grups renovadors, recomane a les noves generacions de mestres que la utilitzen. Els hi va la seua pròpia higiene mental i la dels seus alumnes. Nosaltres, amb els treballs de grup, amb les estades, amb els congressos, i després amb les escoles d'estiu, vam trobar un camí per resoldre molts dels problemes que ens sorgien a l'aula, però, per damunt de tot, vam trobar el coratge de continuar lluitant "per transformar l'escola, d'una fàbrica d'exàmens en un lloc de vida" com diu T. Zaldin (1996). Si mire enrere, recorde molts moments difícils, molts objectius encara no aconseguits, però també recorde els moments de goig, de plenitud, de veure un treball ben acabat, una fita didàctica aconseguida, un text creatiu d'un alumne que ha captat l'atenció de l'aula o aquella descoberta de l'entorn, que tant d'interés despertava en els xiquets: tot de coses que vaig descobrir juntament amb el meus companys i amb el meus alumnes. En el si dels Moviments de Renovació Educativa he descobert que la diversitat de l'aula no és cap destorb, sinó un enriquiment col·lectiu; que cal esforçar-se perquè cada alumne hi trobe el seu lloc, com a clau de l'èxit dels seus aprenentatges; com és d'important el treball en grup, pel que significa d'aprenentatge de la solidaritat i font de nous aprenentatges. Tractant de gestionar el seu propi itinerari educatiu -pla de treball- molts infants han après i han descobert la capacitat d'esbrinar, la curiositat per les coses i pels altres, el valor de la creativitat, de l'amistat, el deixar-se guanyar per fer més humà el món escolar i el nostre entorn. Aquests no són temps propicis per a parlar d'humanisme, és cert. Però hi ha una trama cívica en la nostra societat, de la qual formen part els Moviments de Renovació educativa, les Escoles d'Estiu, les associacions de pares que defensen una escola plural i laica, que continuen lluitant per una escola de tothom, respectuosa i oberta a totes les cultures i als pobles, per una escola valenciana sense entrebancs, per una actitud democràtica envers les idees dels altres. Aquesta és la nostra escola popular, la que anirem fent des de la reflexió i la humilitat. Ara per ara, el projecte i el treball hauran d'ésser d'oposició i, principalment, de resistència a la "cultura de les rebaixes" que ens volen imposar. Nosaltres, els mestres, organitzats col·lectivament, podem evitar el desànim davant les dificultats, i per això hem d'evitar de caure en l'escepticisme. La humanitat de les nostres aules no augmenta amb noves lleis i reglaments. Tan sols hi albirarem una certa creixença quan, els qui ens hi trobem, aprenguem a apreciar-nos mútuament, encara que només multipliquem el respecte d'una forma microscòpica:

"Allò que és indispensable és incrementar l'art de l'encontre, disposats a escoltar allò que diu l'altre". T.Zeldin ( 1997).

Ferran Zurriaga i Agustí

VERMA G., BEARD R., What Is Educational Research. Londres, Gower, 1981.

ZELDIN, THEODORE, Historia íntima de la humanidad. Madrid, Alianza Editorial, 1996.

ZELDIN TH., "Notes per a una història microscòpica de la humanitat". Conferència, 997.

L'autor creu haver visitat la Torre del Virrei, a l'Eliana. 

Per al foraster, el nom enganya i confon involuntari si s'acosta des de Benissanó: la Torre del Virrei. Cap insígnia foral ornà aquestes pedres, cap monarca d'inicial miniada i daurada assenyalà lloc per a delegat. Aquest càrrec, aquest nom, fou d'un aristòcrata de cognom castellà, darrer virrei del Mèxic colonial -la Nueva España d'Hernán Cortés- finida confusament durant el regnat de Ferran VIIè.

L'obra apunta a un mas, no excessivament sòlid si hom ateny els millors exemplars de la comarca, d'una silueta vaga i tan difícilment definible com l'època en la qual fou bastit. Potser la torre modesta que presideix el conjunt, els amplis patis, algunes arcades de poca ambició, marquen una ruralitat que s'esqueia perfectament amb la suavitat de llomes onejades de garrofers i oliveres de tints bíblics que l'emmarcaren primitivament.

El Virrei, expulsat del món irreal i fantasiós, excessiu i golut, de la Nueva España, es debatria entre les agonies pobletanes d'absolutistes i liberals des de, potser, l'enyor d'aquell encant ultramarí, despòtic i perdut. El Virrei! En les llargues sales de sostres fondos, evocaria amb fruïció enverinada el sol exasperat de Mèxic, les fustes oloroses, els cossos tan fàcils i bruns, els colors brillants del tròpic o dels deserts calcinats, envistes un panorama d'eixuta civilització, tan romana, tan islàmica.

L'últim, l'últim Virrei de Mèxic, que perdé la colònia. O no fou ell? Quina responsabilitat l'encalçaria en els darrers moments? Olor d'espart en ser batut i de vi cel·lístic a la tardor, per a un Virrei exiliat alternativament segons la mutació forçada del poder polític a l'escassísima València, car, què podia comparar-se amb l'urbs asteca? Ja doblement exiliat, del Nou Món i del Seu Món, romandria ert i volàtil sota les vesprades allargades del secà, pur espectre de pèrdua irremeiable, en un secall tan mandrós com infinit rere les finestres de la Torre..

© Alexandre Navarro, Nàquera

Des de fa una dècada, els que vivim al Camp de Túria suportem el pas pel mig de la nostra comarca d'un eix viari de primera importància: l'autovia d'Ademús. Aquesta obra ens va ser venuda com a pilar bàsic de la vertebració comarcal, pagaven la pena tots els esforços en la construcció d'aquesta carretera que ajudaria al desenvolupament de l'economia i les infrastructures del Camp de Túria. I, efectivament, aquest eix vertebra el transport i el flux demogràfic d'anada i tornada a la capital. Ara estem més a prop dels serveis metropolitans, les nostres parcel·les tenen més fàcil accessibilitat als "urbanites" i els nostres polígons industrials no tenen prou naus per atendre la demanda. Tanmateix, des de la seua inauguració s'han anat escoltant diverses veus que posen de relleu un fet que ens temíem: l'autovia és un servei per al cap i casal d'esquenes a les nostres necessitats quotidianes. Fora de contribuir a la interrelació dels pobles comarcans, aquesta via pública està pensada "des de" i "per a" la ciutat de València. Deixant a part els problemes -ja passats- de destrucció de patrimoni que comportà la construcció de dita obra, cal parar esment en el fet escandalós de la distribució d'entrades i eixides a la xarxa viària. Per posar un exemple: els de la Pobla de Vallbona, quan van a Llíria, no poden agafar l'autovia, han d'anar per la vella carretera, sembrada de làpides mortuòries i semàfors. Els de Llíria, si van a la Pobla, han de tornar forçosament per la carretera de tota la vida. Per això no calia tant d'esforç. Els sotasignant demana des d'aquestes lìnies que es reconsidere i s'adapte a la realitat comarcal el sistema d'entrades i eixides a l'autovia. Joan Domínguez