Femelleta
Femelleta va a València a comprar-se sabates. Que ell és un exigent proverbial ja ho saben al poble, on mai no troba exactament el que vol. I prompte ho comprova també l’amo de la sabateria escollida per veure si troba les sabates que complisquen els seus requisits. Però tal feina resulta cada vegada més improbable.
-Estes m’apreten en la punta. Este coloret no em va. Estes no combinen amb els pantalons. Estes pesen molt. En estes els peus em ballen dins... En fi, no hi ha manera d’encertar les sabates que vol Femelleta. El sabater ja ha tret tot l’arsenal de què disposa, té tot el local rebolicat i no es veu cap indici de la més mínima satisfacció per part del presumpte comprador. En això, Femelleta observa que hi ha un sac a l’entrada que encara no està regirat, fins i tot continua lligat. Pel seu gran volum, dóna a entendre que dins poden haver unes quantes caixes de sabates, possiblement les arribades a última hora i, per tant, també possiblement les més modernes. Allí clava l’ull Femelleta i renova les seues peticions.
-Senyor, òbriga el sac i mirem si conté les sabates que a mi em facen gràcia.
L’encarregat ja ni contesta, cosa que no desanima el client.
-Mire que ací dins poden estar les que a mi m’encaixen.
A tot açò ja ha passat el matí de llarg, és hora de tancar per anar a dinar i la paciència del venedor fa estona que s’ha esgotat. Però per a Femelleta com si ploguera. Fins i tot pren la iniciativa de tirar mà al sac per intentar deslligar-lo i allò és el detonant perquè explote qui tant ha aguantat.
-No toque el sac perquè, si l’obrim, eixirà de dins un tio més malparit que vosté encara i ens tirarà als dos al carrer! Així que uixe!
I se’n torna al poble Femelleta sense haver-se comprat sabates a València.
Un dia de compres
Per a la preparació d’una peça en valencià que havien de representar els membres d’una comissió fallera, feia falta un metre quadrat de tela d’un color especial, crec que escarlata, que no es trobava al poble. Per tant, calia anar a Valencia. L’èxit de les comissions falleres és que qualsevol persona que s’hi apunta pot tindre un paper a fer, i això a cadascú el fa sentir important. Casimir patia un defecte que li impedia participar com a actor en la dita peça en valencià. Era tartamut i li costava soltar les paraules com no és de dir. Ara que calia un voluntari per anar a València a per la tela escarlata, es va presentar i se li va adjudicar tan important missió.
Així que ja tenim Casimir a València, en uns grans magatzems demanant el metre de tela, cosa que per a ell era com pujar a l’Everest. Les quatre paraules de la petició, quan començava a farfallar, costaven una eternitat a eixir i fer-se comprensibles. Quan ho va aconseguir davant un dependent, aquest el va enviar a un altre departament. D’ací el reenviaren a la planta superior. Des d’aquesta a la de dalt de tot. Potser no tenien clar on es trobava el tros de tela tan especial o, més probable encara, trobaven delit fent anar el pobre Casimir d’Herodes a Pilatos. A aquest, cada vegada més cabrejat, se li feia més difícil disparar les quatre maleïdes paraules.
-Un mmmm me... me... tre de de de te te te te la!
Quan li ho va abocar al dependent que feia no sé quants, quan per fi li va demanar el metre de tela, aquest, fent-se el graciós, li va retrucar:
-Com el vol de llarg?
-Deu vegades com la figa de sa mare, filldeputa!
Va dir de colp Casimir, quedant constatat una volta més que, quan un quec està al límit de la seua paciència i vol soltar algun improperi, li ix sense vacil·lar gens ni miqueta.