400 ANYS DE L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS VALENCIANS DEL CAMP DE TÚRIA    

HOMENATGE ALS MORISCOS VALENCIANS DEL CAMP DE TÚRIA

Convé que no oblidem. Per això la història, la nostra en particular, se'ns fa necessària. La història de la qual parlem ara, quatre-cents anys després, ens lliga a la cultura islàmica predominant en les terres del nostre país, del segle VIII al XIII. Una cultura que, a partir de la Conquesta i de la fundació del Regne de València, es mantingué subjugada a l'hegemonia cristiana fins a l’expulsió, el 1609, enguany fa quatre-cents anys.

Malgrat els avatars, els moros valencians –permeteu-nos de dir-ho així– crearen una autèntica cultura que, en molts aspectes, va resultar singular comparada amb les altres comunitats andalusines. Els moros valencians es van recolzar en un fort sentiment religiós, van conservar la llengua àrab, vulgar i clàssica, i tiraren endavant treballs amb identitat pròpia. Aquella cultura era destinada a sobreviure i a adaptar-se a les variades circumstàncies que els repobladors els imposaven i que, tres segles després, s’havia d’anomenar "La nació dels cristians nous de València".

Si ho van aconseguir, no fou per la tolerància dels cristians, sinó per la seua voluntat instintiva i persistent. Si amb els anys cada etapa resultava més difícil que l’anterior, aquella societat va continuar mantenint-se amb unes característiques islàmiques específiques i també amb les pròpies dels pobladors d'aquest territori. En conjunt van viure tot de transformacions culturals entre l’enfrontament i l’acomodació, i es van veure obligats a desafiar el nou ambient dels cristians que els deformava. Així, van fer sorgir una subcultura islàmica que constituí l’essència del drama dels moriscos valencians.

Per això és necessari el record. L'Institut d'Estudis del Camp de Túria pretén explicar amb exposicions, publicacions i actes com aquest concert, com era aquella civilització que un dia va ser la de molts dels nostres pobles fins el 1609. A la nostra comarca, Benaguasil, Bétera, Benissanó, Riba-roja de Túria, Vilamarxant, Nàquera, Serra, Olocau, Marines i Gàtova van ser abandonats pels moriscos, que van deixar al darrere milers de records. Els senyals d’aquell poble continuen presents quan trobem els fossars, aprofitem les sèquies, basses o assuts de les hortes que ells van fer... Descobrim el traçat de carrers i places on van alçar les seues llars... Tastem el gust de les menges, els plats i els dolços que van crear... Parlem amb moltes paraules heretades, cada vegada que pronunciem els topònims que ens van llegar, com un tresor preuat del seu viure en una terra que, aleshores, era tan seua com ara la considerem nostra.

Ara que entre nosaltres tornen a viure homes i dones del Magrib -hereus en molts sentits d’aquells expulsats– volem insistir en una vella lliçó: els intercanvis entre cultures i pobles són enriquidors. Conèixer els fets desgraciats del passat és prevenir-nos per no repetir-los. El coneixement de com va viure aquell poble i les coses que encara en sobreviuen entre nosaltres ens ha de portar a l’estima i a la tolerància, dos aspectes bàsics dels pobles que volen viure la llibertat.

Ferran Zurriaga