Alfons Roig, la memòria de l'art viu
"El motiu dels meus escrits i de la meua vida han estat l'exposició i defensa d'allò que considere que és l'art viu: l'art que naix amb l'Impressionisme francés, que passa especialment per Picasso, Matisse, Kandinskij i Paul Klee i s'ha establert actualment a Nova York. És a dir, tot el contrari de l'academicisme, de la còpia, de tota mena de kistsch i d'historicisme artístic."
Alfons Roig va nàixer a Bétera l'any 1903, i va ser un enamorat de l'Impressionisme de Van Gogh i Matisse, de l'art de Picasso i Kandinskij, en els temps difícils de la dictadura i l'opressió franquista."Aleshores anomenar Picasso era un delicte, i parlar de la resta, de pintors, d'artistes, d'escriptors, desconeixença i ignorància, oblit en definitiva". Això explicava el desembre de 1983 a la Biblioteca Pública de Bétera, davant els joves que intentàvem oferir-li, per primera vegada, una benvinguda com calia. Llavors encara preguntà si es podia parlar obertament, dir la veritat, o encara li espiaven les paraules, si podia afirmar que a l'Escola de Belles Arts es prostituïa l'art...
Alfons Roig Izquierdo, sempre en contra de les normes establertes, de la hipocresia del poder. Una gosadia que massa vegades hagué de pagar amb el rebuig i el menyspreu de les autoritats repressores d'aleshores: l'església i el govern.Grassonet i rodanxó, humil i sol massa vegades, es concentrà a ensenyar, descobrir i fer conéixer l'art modern i les corrents artístiques d'arreu d'Europa, que ací, malauradament, eren prohibides i ocultades. Obrir els ulls als artistes joves, aqueixa fou la seua tasca, a força d'exilis interiors. Kandinskij, Picasso, Manessier, Poliakoff, Pagava, Vano, Richter, Juli Gonzàlez, Sempere, Ferrant, Le Corbusier, Alfaro, Heras, Boix, Gerhr, Rocher, Edo, Bayarri, Marc, Kahana, Mortensen, Valdés, Vaserely, Soldevila, Magnelli, Schoffer, Reichel, Millares, Armengol, Genovés, Gukba, MiróŠ Aleixandre, D'Ors, Maria Zambrano, Aranguren, E. Prados, Gil-Albert, Bergamín, Sanchis Guarner, Joan Fuster i tants d'altres són noms de pintors, escultors, escriptors, d'arreu del món que el van considerar mestre "el Mestre", l'amic que ell, l'Alfons, volia ser de l'art. Aquest sigué sens dubte l'homenatge més gran que va rebre, ell que sempre es negà a rebre'n cap: ser l'amic dels màxims protagonistes de l'art modern del segle XX.
FESTA FINAL
Jo n'estic segur! Vindrà un jorn en què aquest
veïnat humà i fantàstic, bocabadat davant
el "castell i les carcasses" que serveixen de
cloenda a les grans festes, prendrà el vol de la
realitat desitjada i esdevindrà espectador i
protagonista de la seua aventura.
Assistirem a l'alegria de la celebració entre
amics, tot saludant la majoria d'edat, la
independència resolta en llibertat.
Ells, tot trencant el cerclat, obriran la gàbia i
faran niu més enllà del que podem veure, en altres
camps, altres països, altres mons. Per què no?
El seu ball, les seues ànsies portaran sarau a
tot arreu i eternitzaran la plàcida conversa i el joc
arriscat i els dons que ens ofereixen.
Perpetuant-se en mans del vent, arrelaran a les
ciutats que estimen la pau i la justícia i dansaran
com cíclops vigilants amb la ferma arquitectura
dels pobles del futur.
Potser al seu viatge sideral veuran les ciutats
que somiaren Plató, Tomàs Moro i Campanella i,
corifeus de la utopia, cediran gentilesa i amabilitat,
bellesa nova i llenguatge nou, fruits naturals de la
seua presència.
Si tot això vol dir que l'ermita quedarà òrfena,
sense arbres, com orfes han restat les muntanyes
amb llur absència, avisarem des d'ara que res no
podran aconseguir les mans assassines que els
ataquen amb foc, ni el dany gratuït, ni el pas del
temps, perque són eterns.
Al capdavall, si algun dia no miren de reüll el
rellotge de sol, hi seran on es mengen les coquetes
amb mel, a l'Olimp dels Déus, aconseguida per fi
la llibertat total.
Escolte una música xiulant al seu brancatge i
endevine més música i més música encara.
És una sort tenir un bon veïnat.
Cronologia
1903. Nàix a Bétera, el 4 de juliol.
1910. Viu a Agres, formant part de l'Escolania del convent de Franciscans.
1920. Estudis eclesiàstics a Astorga (Lleó). Professa en l'ordre dels Pares Redemptoristes.
1926. És ordenat sacerdot. Deixa l'ordre religiosa i treballa a la diòcesi de València.
1928. Coadjutor de la parròquia de Pinet, prop de Llutxent.
1932. Coadjutor de la parròquia de Sant Joan de Ribera, a València. Es preocupa de Litúrgia i Art Sagrat. Contactes amb l'Abadia de Montserrat. Primers contactes amb Eugeni D'Ors.
1939. És nomenat professor de "Cultura cristiana i Litúrgia" a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles (València).
1942. Rector de la parroquia de Sant Joan de Ribera. Diversos viatges a Madrid, Vitòria i Portugal.
1946. Estudis a Roma: Arqueologia Cristiana. Creix la seua preocupació per l'art modern.
1948. En tornar de Roma és nomenat professor d'Arqueologia Cristiana. Història de l'Art i Estètica al Seminari de Montcada. Preocupació per la poesia contemporània: E. Prados, Vicente Aleixandre, A. Machado, Miguel Hernández.
1949. És nomenat capellà de l'Associació Protectora de Xiquets. És nomenat ecònom de la parròquia de Massarrojos.
1953. Primer viatge a París.
1955. Viatge a París on l'estudiós de l'art Jacques Lassaigne li facilitarà el contacte amb artistes (Poliakoff, Manessier, Vano i Vera, Arp, Larionov i Gontxarova, entre altres). Relació amb la revista L'Art Sacré.
1956. Beca del govern francés per a estudiar l'arquitectura religiosa moderna a França. Visita la capella de Ronchamp, de Le Corbusier. Diversos viatges a França, Suïssa i Itàlia.
1958. Concessió de les "Palmes Acadèmiques" del govern francés.
1960. Visites a Taizé, preocupat per l'ecumenisme. Beca del govern alemany per a estudiar l'arquitectura religiosa moderna a Alemanya.
1969. Alfons Roig hereta l'ermita de Llutxent, on viurà fins la seua mort.
1974. Deixa l'ensenyament. Restauració de l'ermita amb l'ajut de la Diputació de València.
1981. Instauració dels premis d'art "Alfons Roig".
1983. Conferència a la Biblioteca de Bétera.
1985. Donació de la seua biblioteca i col·lecció d'obres d'art a la Diputació de València.
1986. És condecorat pel govern francés com a "Oficial de les Palmes Acadèmiques".
1987. Mor a Gandia el dia 11 de maig.
VICENT E. PERTEGAZ
LA MEMÒRIA D'UN SEGLE DIFÍCIL
ENTREVISTA DE VICENT PARTAL PUBLICADA A 'EL TEMPS'
-Jo era mestre renegat...
-Mestre renegat, per què?
-Perquè jo sabia que tenia per obligació dues coses: ensenyar religió i ser un dependent del cacic i del rector en el poble on estigués. Per això em vaig decidir, els últims anys de la monarquia, a no ser mestre. Però quan arribà la República vaig entendre que allò era una altra cosa i em vaig posar a exercir amb un entusiasme indescriptible -jo i tota la gent de la meua generació.
Fixa't si canviaren les coses que el primer que va passar és que em feren alcalde del Forcall, que és on jo treballava. Vaig ser alcalde als 22 anys i vàrem fer una bona revolució al Forcall.
Vicent Pertegaz riu divertit quan recorda que la consigna de la revolta forcallenca era "foc al clero i plantar vinya". Al petit poble del Maestrat, en aquells anys, hagué de parlar més d'una vegada de la Unió Soviètica revolucionària d'aquells anys. Un record que el perseguí durant dècades a Rússia: "Jo aleshores no sabia a penes res de l'URSS. Ara sí que en parlaria bé, ara."
-I com va ser el canvi de mestre a militar?
-D'això tota la culpa la tingué Franco. Jo treballava al cos de professors espanyols a l'estranger. Estava a Carcassona i pensava quedar-me uns anys més. Però quan torne per a fer les vacances l'any 1936 es produeix la rebel·lió de Franco, que a mi em pilla a Madrid. Em vaig adreçar a la FETE, el sindicat de l'ensenyament que ja controlàvem els comunistes, i organitzàrem milícies per anar a la guerra. Però és una història molt llarga. -Conte almenys com arribà a ser un alt càrrec de l'exèrcit...
-El primer càrrec va ser votat: em feren caporal perque era l'únic que sabia usar un màuser. Així començà la meua carrera militar.
-I com acabà?
-Com a cap d'una de les divisions, la novena, que defensaven Madrid. M'he preguntat sovint perquè perdérem la guerra.
-I quina és la resposta?
-Ells començaren amb un exèrcit organitzat i nosaltres en canvi jugàrem el paper que ells volien. Férem la seua guerra i no estàvem preparats. En els últims moments, a més, va haver la traïció dels socialistes, Miaja, Casado i tots aquells...
-I d'una guerra a una altra. De la del 36 a la mundial.
-Set anys seguits de guerra!
-Molta, no ?
-Massa. N'acabes fart. Però jo en la segona guerra mundial no vaig poder participar com volia. Quan esclatà treballava al Komintern i a la Ràdio Pirenaica. Dolores Ibarruri i Dimítrov no em deixaren enrolar-me a l'Exèrcit Roig i vaig fer la guerra des de la ràdio.
-Quant de temps treballà a la Pirenaica ?
-Dos anys. Fins que la ràdio es traslladà a Romania i es dissolgué el Komintern. Jo em vaig quedar a Moscou per treballar a la VOKS, una societat d'intercanvis culturals, i més tard al cinema.
-Què fèia vosté en el cinema soviètic ?
-Organitzava les versions a l'espanyol de les pel·lícules russes, unes dues-centes per any...
-Quants anys ?
-Entre el 48 i el 79. M'he fet practicament tot el cinema soviètic.
-És tan difícil viure a l'URSS com se'ns diu a occident?
-En quin sentit, material?
-Per exemple...
-Home no hi ha l'abundància que n'hi ha ací però en canvi hi ha una gran tranquil·litat davant les coses bàsiques. la gent no viu inquieta pel seu futur personal.
-Vostè, a pesar dels molts anys que visqué a Moscou sempre ha estat prop del nostre país. A Bétera diuen que se n'anà a viure a Geòrgia buscant un clima paregut al d'ací. Diu que llegí allà a Joan Fuster?
-Sí. Jo vaig entendre el que érem els valencians i tot això del català a través de Fuster. Ara, comparat amb la República, s'ha avançat molt i me n'alegre, però jo ja he fet tard a això. Si parle més fàcil en rus que en castellà...!
-Vosté representa la memòria d'un segle difícil. ¿Com creu que acabaran aquests cent anys?
-El món acabarà siguent socialista. No sé de quina manera, de quina classe, ni quant tardarà. Però no pot ser d'una altra manera. Socialdemòcrata, autogestionari, segurament no a l'estil soviètic. Però el capitalisme no pot sobreviure.
-Vostè encara se sent comunista, després de tants anys ?
-Ara més que mai.
CRONOLOGIA
1909 Nàix, el dia 1 de novembre.
1922 Deixa l'escola per a posar-se a treballar al camp.
1925 Mentre segueix treballant s'apunta a l'escola de mestres de València.
1930 Acaba la carrera. Inicia estudis d'enologia a la Federació de Cooperatives.
1931 Servei militar a l'Àfrica.
1932 Mestre interí al Forcall. És escollit alcalde del poble.
1933 Plaça definitiva a Sant Antoni de Requena. Només s'hi està mig any perque entra a la Facultat de Pedagogia a Madrid. Li toca ser mestre a un poble de Sòria. President del congrès estatal de la FETE-UGT, aliat ja amb els comunistes.
1934 Ajuda, des de Madrid, a la revolució d'Astúries. És enviat com a professor d'espanyol a l'Escola Normal de Carcassona.
1935 Es casa amb Maria Buendia, amb qui té una filla l'any següent. 1936 Recent incorporat al Partit Comunista, entra a l'exèrcit republicà dies després de la sublevació franquista. El van ferir tres voltes i participà en els fronts de Madrid, Albacete, València i Alacant. A l'acabar la guerra era el cap de la 9 Divisió de l'exèrcit de la República, amb seu a Aranjuez. En 1938 naix el seu fill Vicent.
1939 Escapa amb una avioneta, des de Múrcia a Orà el mateix dia que Franco entra a Madrid. És internat al camp de concentració de Bogari (Sàhara). En maig del 39 arriba a Leningrad, ja en llibertat, després que les autoritats soviètiques s'interessaren pel seu cas. Comença a treballar com a professor d'espanyol a l'Institut d'Idiomes de Moscou, on estarà fins 1941.
1941 Entra a treballar com a funcionari de la Internacional Comunista (Komintern).
1943 Es dissol el Komintern i es transforma en l'Institut 101. Durant els anys de la II Guerra Mundial treballa en diferents emissores estrangeres.
També treballa per a la mítica Ràdio Pirenaica. Quan la ràdio es dissol entra a treballar a la VOKS (societat soviètica de relacions amb l'estranger).
1949 Comença a treballar per al cinema soviètic on es fa càrrec de doblar pel·lícules a l'espanyol. Tradueix milers de pel·lícules i documentals.
Participa en un paper menor a la pel·lícula "Eixe instant", del director moldau Emile Lotianu.
1982 Es jubila i es trasllada a viure a Sujumi (Abkhàsia), a la república soviètica de Geòrgia. Continua treballant com a traductor, ara per a l'editorial Progreso. Tradueix una vintena de llibres a l'espanyol.
1984 Torna a València i es dedica a escriure. A Moscou ja havia escrit els llibres (inèdits) "El camí just" i "Els meus amics de Posiego". Ací escriu "La guerra absurda".
Vicent SIERRA
«Abans jugàvem per la samarreta que dúiem, No jugàvem tant per interés.»
Va nàixer el nou de setembre de 1913, a Bétera. Durant vint anys va jugar a futbol, «vaig començar als 16 anys, a l’equip del Bétera», tretze dels quals com a professional. Enguany farà vuitanta-sis anys, i encara en parla amb amb goig i agraïment, d’aquell esport.
«Jo em cuidava molt, era un atleta. Ja jugant amb el València CF, hi havia vegades que perdia el tren i baixava a peu a València, pels entrenaments. Entrenava i després me’n tornava a Bétera.»
De l’equip del Bétera, on va estar cinc anys, va passar al Levante FC, on va jugar tres temporades. Després va passar dos anys al Burjassot FC i l’any quaranta el fitxà el València. Aquella temporada, 1940-41, va guanyar la final de Copa –aleshores del Generalísimo–, jugant contra l’Espanyol de Barcelona. Un partit que el setmanari Marca definia com una autèntica final, de joc poc vistós però intens, on el València va ser un guanyador just. La temporada següent, 1941-42, el València CF guanya la lliga. Cal recordar l’equip:
Pio (porter), Alvaro i Juan Ramon (defenses), Bertolí, Sierra i Lele (migcampistes), Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza (la famosa davantera elèctrica).
–Dos anys al València, i guanyen una copa i una lliga. Era un bon jugador, vosté?
No diu res. Pensa. Em demana què li he preguntat. Li ho torne a preguntar. Finalment, diu: «La premsa em tractava bé.»
«Féiem un joc més alegre que no ara. Ep, però féiem molt de cas de l’entrenador. L’entrenador era una persona molt important. També és veritat que, alguna vegada, a meitat d’un partit, l’entrenador em demanava parer de què havíem de fer per guanyar el partit.»
Bo i havent guanyat la lliga d’aquell any, el contracte que li va proposar la directiva del València no li va interessar, perquè hi havia una clàusula que el retenia indefinidament. Ràpidament fitxà pel Barcelona, on jugaria durant tres anys, a l’antic camp de les Corts. Temporades 42-43, 43-44, 44-45.
«Les lesions sempre m’han respectat molt. És una sort que no m’haja trencat mai res.I solament m’han expulsat una vegada del camp. És veritat que no hi havia mala intenció en el meu joc. Mai.»
A l’Hèrcules d’Alacant jugaria dues temporades i encara en faria dues més a l’Oriola, on feia de jugador i d’entrenador. Es va retirar l’any 49, als 36 anys.
«Quan arribàvem a l’hotel, ens atipàvem de menjar. Pensàvem que si estàvem ben farts tindríem més força i jugaríem amb més ànim. Hi hagué una vegada que vaig menjar tant que semblava que les cames se m’havien estacat a terra. No em podia moure. La veritat és que era una època de molta gana.»
A l’últim de la conversa, una de les filles em treu les botes de futbol que, fins no fa molt, penjaven a l’entrada de la casa, al carrer del Marqués de Dos Aigües, davant el Calvari. La casa la va comprar amb l’ajut de la primera fitxa del Barça, i les botes impressionen solament de veure-les. Un autèntica peça de museu.
«Vaig rebre la carta pel centenari del Barcelona. Però em trobe massa gran per viatjar tan lluny. Ací n’he rebut uns quants, de reconeixements, d’algunes penyes del València, de l’Ajuntament de Burjassot, algunes trobades amb exjugadors. Recorde especialment un viatge a Betxí, el poble de Robert –com Vicent, ha jugat al València i al Barcelona. Ell assegurava que voldria haver sigut com nosaltres.»
–I de l’Ajuntament de Bétera?
«Com?»
Ara la conversa es distesa, fluïda, farcida d’anècdotes, de records que sembla vulguen fugir-li, però que narra amb calma, mentre la filla i la dona l’atien perquè s’esforce…, i riuen, riuen sense parar, riem tots, escoltant-lo, amb aquelles maneres amables, senyorials, d’un home que ha sigut i ha sabut ser un professional del futbol i de la vida. Es va fent fosc, sota la parra. El raïm grana i me’n fan omplir una bossa. Justament ara, que voldria començar de nou la conversa amb el jugador.
«Vaig fer molts amics, dins i fora del camp.»