Etnobotànica farmacèutica de Gàtova és producte d'un esforç col·lectiu, de primer de l'autor, evidentment. Sense el seu treball no n'hi hauria llibre ni tanta riquesa aplegada com tenim a l'abats veïns i forasters. D'una altra banda, de l'Institut d'Estudis del Camp de Túria, perquè l'obra s'emmarca de ple en la nostra voluntat de contribuir a la defensa del patrimoni natural, cultural, històric i artístic. Eduard Segarra fa possible que a la comarca es mantinga viu l'afecte del passat, la preocupació pel present i la confiança en el futur. Tenim un llibre que és un homenatge a la saviesa popular retrobada; l'apotecari posa damunt el taulell el tresor recuperat amb la il·lusió que el puguem gaudir. D'un altra banda, l'esforç de Publicacions de la Universitat de València, que ha garantit una publicació exquisida, acurada, fent seu el projecte comarcal.

Carles Subiela, president de l'Ideco

Etnobotànica farmacèutica de Gàtova, d'Eduard Segarra, és un treball rigurós i amatent sobre les plantes de la serra Calderona i la seua utilització com a remeis medicinals: descripció, propietats, preparació, usos, etc. Un estudi que situa la serra dins el context de la recerca etnobotànica europea, i acosta els usos tradicionals que els nostres iaios feien quan la farmaciola era com era. El llibre és una coedició de l'Institut d'estudis comarcals del Camp de Túria i Publicacions de la Universitat de València.

Es el número 3 de Mirades, amb un contingut lligat a la història sobretot.

Aquest és l'índex. properament us penjarem la revista en digital.

- Manifest per una Nova història, una visió des del Camp de Túria.

- El Camp de Túria des de la gran ciutat: la documentació medieval de la comarca a la ciutat de València (XIII-XV)

- El retorn a les classes: l'elit rural baixmedieval, una mirada des de Llíria.

- Els Moncada i la compra del senyoriu de Vilamarxant.

- Un conflicte de ramats en el XVII: la vila de Llíria i la Baronia de la Vall d'Olocau.

- Josep Manaut: el pintor oblidat

- Bandes i bàndols: aproximació al fenomen musical a Llíria

- Notes sobre l'impacte socioeconòmic del fenomen de la immigració.

A més d'informacions sobre llibres, exposicions i altres activitats fetes des de l'institut.

PRIMER. Les fugues d’aigua potable al Camp de Túria suposen una mitjana del 30% del total dels recursos urbans que es consumen. A la xarxa de regadiu, la fuga depassa el 50%. N’hi ha llocs al Camp de Túria on veiem més que no fugues autèntiques cascades d’aigua que es perden de les canalitzacions. A l’embassament de Loriguilla (dades del PHN) cada any es comptabilitza una pèrdua de 20Hm³, més del 80% del consum urbà del Camp de Túria és perd en aquesta obra.

Són dades del primer estudi rigurós sobre l’aigua a la comarca encomanat a la Universitat de València, publicat el 2005 per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. El treball final és del professor Lluís del Romero Renau.

SEGON. ‘La major part del territori comarcal conté uns recursos hídrics que a priori no són aptes per a aigües potables. Llíria, la Pobla de Valbona, Casinos, Sant Antoni, Bétera o l’Eliana tenen uns recursos que no són aptes per al consum domèstic. La qualitat de l’aigua és tan roïna que els recursos ni tan sols tenen possibilitat d’acollir-se al Decret sobre qualitat d’aigües. El Camp de Túria és la comarca d’interior amb més extensió de contaminació de l’aigua de tot el País Valencià, junt amb l’Horta de València i la Ribera Alta. […] I això que encara no han arribat els pitjors efectes dels processos d’intensificació de la producció agrícola de fa uns anys (encara recollim la contaminació de fa 25 anys, quan començava a mecanitzar-se i intensificar-se la producció agrícola. El cicle hidrològic és un procés lent: des què la substància tòxica és absorbida per la planta, percola, s’infiltra, s’incorpora a l’aqüífer i ix per una font o pou poden passar dècades). Podem confirmar-ho, la gran batalla pendent en la gestió de l’aigua a la comarca serà la lluita contra la contaminació.’

TERCER. ‘L’exemple del Camp de Túria és de manual del disbarat. La gestió de l’aigua ha sigut deixada a les multinacionals i la del territori a les constructores. L’Ajuntament ha perdut la seua funció controladora, gestionadora i coordinadora. Ha perdut en definitiva el govern del territori. Ara mateix no sabríem descriure el cicle hidrològic de cada poble quant a aigua potable, no se sap quines irregularitats es cometen perquè amb l’excusa de la protecció de dades tot és secret i confidencial. L’Ajuntament no controla res, així s’estalvia problemes; s’hi dedica a repartir llicències.’

QUART. La reutilització d'aigua procedent de depuradores és practicament nul·la a la comarca. Cap empresa no reutilitza aigua residual. L'única activitat que en reutilitza és l'agricultura de regadiu, en un percentatge testimonial (menys de l'1% de les terres i de les explotacions agrícoles). Les depuradores aboquen l'aigua als barrancs o als cursos fluvials, de forma que són cabals no aprofitats. En conjunt, uns 9hm³ l'any són llançats gratuïtament.' 

ROMERO RENAU, Lluís del [2005]: L'aigua al Camp de Túria, Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria.